A votar, s'ha dit!

Doncs si, avui és dia d'eleccions però certament no ho sembla. Fins i tot aquells que hem estat dies anteriors enfilant-nos als fanals i cartelleres per intentar convèncer tothom qui hi posi la vista a sobre, encarem aquestes eleccions d'una manera molt més relaxada, i a un ritme molt diferent de l'habitual.
Esmorzar i cap al pavelló, on ens hi espera poca gent, res a veure amb les anteriors cites a les municipals, xerrar de tot i de res, se'ns dubte poca gent parla d'Europa malgrat estiguem escollint la composició del parlament on es decidirà la major part de les lleis que regularan la nostra societat del dia a dia durant el pròxims 5 anys.
Certament no s'ha trobat la fòrmula per apropar el sentiment europeu a la gent. No hi ajuda el sistema de circumscripció estatal única, que allunya la política dels territoris i per tant de la gent, o el fet que només Esquerra i CiU ens assegurin la presència de candidats que vetllaran pels interessos del nostre país en una Europa dominada pels interessos dels grans estats.
Avui però, serà el dia en que enviarem la nostra gran arma al cor d'Europa, l'Oriol Junqueras, no és tant sols un candidat àgil, segur i preparat, és un lluitador per la causa d'uns Països Catalans lliures dintre l'Europa de les Nacions. Estic convençut que ens donarà moltes alegries, i sinó temps al temps.

Així és com havia de ser, enhorabona campions!

He de dir que gaudeixo molt del futbol, se'ns dubte és el meu esport malgrat que sempre n'he practicat d'altres com el tennis o la bicicleta de muntanya, però l'esport de la pilota ha estat aquell que sempre m'ha pres més temps, ja sigui per jugar-hi o per veure'n.

Amb el barcelonisme hi he nascut, a casa sempre hi ha sigut, malgrat tenir un avi de l'Espanyol, i a diferència de l'afició cap al Nàstic que va anar creixent amb les amistats i la convivència a la ciutat. La meva generació no podem dir que haguem patit com a aficionats culers, de seguida vam veure com Alexanco aixecava la primera Copa d'Europa a Wembley, i malgrat grans desencisos com la final d'Atenes (l'any de la primera comunió i amb tot preparat per cel·lebrar-ho, però això ja seria tot un altre post) hem tingut un Barça majoritàriament campió.

Enguany però hem assolit la consecució de tots els somnis de la culerada més fidel, més de casa, més catalanista, podem dir allò que creiem que mai no podríem ni pensar "ja no podem demanar més!".
I és que repassem, des del dia en que en Joan Laporta es va fer càrrec d'un FC Barcelona amb la llosa d'un deute gegant, un club desorganitzat, una afició decebuda i desmoralitzada, i un equip (de futbol) desfet, les coses han canviat tant que sembla com si s'hagués fet un pacte d'eterna joventut amb el propi diable.
Ara mateix tenim un Barça campió de tot, rei d'Europa, és qui fa el millor joc que s'ha vist en molts anys, i per descomptat, el millor joc que podem trobar al planeta. Tot això, amb un equip farcit de gent de la casa com Xavi, Puyol, Iniesta, Valdés, Messi, Busquets, Piqué, Bojan, Pedro... i amb grans estrelles compromeses amb l'equip i amb el país com Thierry Henry ("Catalunya no és Espanya" sic), Silvinho (parlant un català perfecte a la cel·lebració de la lliga).Tenim un club renovat, airejat econòmicament, amb un fort accent catalanista, fins i tot diria independentista, que porta la lluita nacional dels Països Catalans arreu del món, i que ha fet de la senyera i l'estelada, símbols tant culers com els colors blaugrana.

És cert que Catalunya no és el Barça, i això ho dic jo que en un hipotètic Nàstic Barça tinc clar que vull que guanyin els tarragonins, però gent com Laporta ajuden a que realment el Barça sigui cada cop més Catalunya, en el sentit de formar part d'un país que no surt a les estadístiques.

Rossellistes, Giralidistes, Nuñistes, i pessimistes autodestrictius en general, feu-nos un favor, quedeu-vos a casa per un temps, i disfruteu d'un Barça que és com sempre havíem pensat que havia de ser.

Al sud, com a casa

Un cop més vaig poder tornar a València, la gran capital del sud de la meva nació, així és com o visc, així és com ha de ser. Un viatge que em va costar anys de fer per primera vegada, feia temps que era un d'aquells desitjos pendents que incomprensiblement es van posposant amb la seguretat que s'acabaran realitzant, però amb el neguit de no trobar el moment. Puc dir que vaig conèixer l'ànima del País Valencià abans d'haver-hi posat mai els peus, i va ser en veu i presència de l'Adrià, company d'aventures napolitanes, qui em va parlar dels seus costums, tradicions, músiques, de la seva bellesa, però també dels seus problemes, de la lluita diària dels que lluiten per poder seguir sentir-se valencians, per unir la seva realitat amb la d'una cultura exhuberant, rica com només els pobles que estimen la seva terra són capaços de crear.
El bon ambient que em vaig trobar al cap i casal del País Valencià, em va fer oblidar els aires viciats i enrarits que es respiren al Principat, on el catalanisme social i polític, si bé en millor situació que als territoris del Sènia en avall, es troba afectat per la divisió i desconfiança, que minen els ànims i esperances dels més convençuts. La sensació única d'entrar a l'edifici Octubre, seu de l'ACPV, i mirar la gent amb confiança, saberuts del paper de cadascú en la gran feina que hi ha per fer, t'omple d'energies per seguir donant ala i espatlla a tots aquells que mantenen viva la flama que ve del sud.
Una plaer va ser, poder compartir burrets amb dos valencians que feia molt poc havien posat els peus al nostre Camp de Tarragona fent la ruta del Cister, amb qui vam començar parlant de paratges naturals, arquitectura i història, i vam acabar parlant de Fuster, de Mira, fins i tot de Pep Botifarra, d'ells i de nosaltres i de tots plegats, sense coneixe'ns d'abans, però compartint prou coses per poder xerrar com coneguts de sempre.

De gralles i esglèsies

Mentre a Constantí tot el poble s'aplegava a la "cera de l'Església" per inaugurar la nova façana de l'edifici més emblemàtic de la vila amb grans festes, jo estava a uns quants quilòmetres més al nord, concretament a Vilafranca, participant al 16è dia del Graller.
Ja fa tres anys, que tinc l'oportunitat d'anar-hi, allà va ser on vaig tocar per primer cop com a graller-canya d'or, i més enllà de la tensió de tocar davant de mig món graller, sens dubte el bo i millor de cada casa, l'ambient és immillorable, i és el tret de sortida oficial a la temporada forta d'activitat grallera i cultura popular en general.
He de confessar que enguany si hagués pogut triar hauria estat a Constantí, no es veu cada dia actuar la teva colla castellera per primer cop (si no vaig errat) al poble d'on ets, respirar l'ambient de les grans cites, escoltar els parlaments, tocar, treure els gegants, comentar la jugada amb tothom reunit a les escales de l'església. La veritat és que el dia ha començat rúfol, ja de camí cap a Vilafranca m'he trobat un xàfec descomunal a l'autopista, per sort de seguida ha escampat i tant a la capital del Penedès com al bell mig del Camp de Tarragona han pogut gaudir del sol.
Tot i això, finalment torno extasiat de Vila, content d'haver-hi pogut ser, sobretot a l'auditori de l'Escola de Música per sentir el concert per a gralla i piano que ens han servit el Jordi Mestres, el Jaume Aguza, l'enhorabona, com hem gaudit! Tant debò es pugui repetir aviat ben aprop.

Sant Jordi!

Que tingueu un gran Sant Jordi!

Primer assaig de castells

El passat divendres vam tornar a obrir els llums del local del Cós del Bou i es va omplir de gent com si no haguessin passat tots aquests mesos de desconnexió castellera. L'assaig va mantenir el bon ritme que va imposar la dinàmica de la temporada passada, i només la necessitat de fer petar la xerrada amb aquella sensació pròpia de la tornada a l'escola va fer cridar una mica més del compte a l'Eusebi a l'hora de cantar les pinyes.
Per ser un primer assaig es va anar molt més lluny de la mera presa de contacte amb proves impensables per algú com jo que, sent el primer dia, hi anava a veure-les venir. Proves de 8, i sobretot la del 3 de 9, amb folre inclòs, van ser un èxit per elles mateixes, però el veritable triomf és la quantitat de gent que es va aplegar a l'assaig, la gran majoria de les camises donades l'any passat hi eren, i fins i tot algunes cares noves. El bon paper de l'any passat té la seva recompensa, la colla es rejoveneix, els ànims s'aixequen, i hem posat el llistó de partida uns quants esglaons més amunt que al març del 2008. Les expectatives doncs, són immillorables.

per sobre de tot, són espanyols