El moment és ara

Si l’esperança té una imatge molt probablement sigui la de la manifestació del passat dissabte a Barcelona, amb tot el Passeig de Gràcia ple de dalt a baix, els carrers que el travessen rebotits de persones que intentaven fer-se pas fins al centre, i gent, moltíssima gent cridant i portant un missatge ben clar i nítid, sense cap mena de dubte sobre quin era el seu contingut majoritari, Independència.

Certament dissabte va ser un dia de moltes imatges per congelar i desar a la memòria. En primer lloc, sortir de casa de bon matí per anar al CN i veure els meus pares pintant una pancarta gegant, semblava ben bé el món al revés. Arribar a la Vila de Gràcia i veure famílies senceres enfilar els carrers que duien fins al Passeig, i un cop allà l’arribada de busos de tot el país, de Salses a Guardamar, que encenien encara més les cares d’il•lusió de tots els que ens creuàvem, amb un mateix sentiment de pertinença a una nació que ho és, i en dies com dissabte també n’exerceix.

Però, hi haurà un abans i un després de la manifestació? Repassant els diaris digitals sembla que els únics que en fan la lectura més lògica són els catalans i els internacionals, la majoria de diaris espanyols (ja siguin de paper o digitals) segueixen afirmant que la manifestació era en defensa d’un estatut que ha quedat ferit de mort.
Res més lluny de la realitat. La sensació que vaig tenir és que la majoria dels presents a l’històric acte van votar a favor d’un Si pragmàtic quan es va fer el referèndum de l’Estatut (ja retallat), per a molta gent era el primer cop que sostenia una estelada (existències esgotades a totes les habituals paradetes de material), i estrany era qui parlava de la sentència del Constitucional, si no era per corroborar que ara mateix l’única via, l’únic camí per seguir avançant en l’autogovern i el desenvolupament dels nostres drets i lliberats és la separació de l’Estat Espanyol, l’autogestió total dels nostres recursos i obligacions.

Però tornant a la pregunta, si d’alguna cosa va servir la manifestació és per veure que el sobiranisme a la societat està més extès que mai, no hem de ser porucs en plantejar una solució política imminent i radical, avançar de veritat en la gestió del nostre programa fins a l’autodeterminació, és l’hora d’un pas valent i decisiu, i aquest pas no pot ser altre que el reconeixement del Dret a Decidir. Un dret reconegut internacionalment i en el qual jurídicament la Constitució hi té poc a dir donat que incideix en la seva pròpia acceptació.

Segurament tindrem els mitjans en contra durant un temps, i els grans partits (PSC i CiU) intentaran reconduir aquest camí cap a finalitats més suavitzables que suposin anys i anys de més del mateix, de mantenir l’esgotat sistema actual a través de projectes i paraules que ens portaran al ja conegut peix al cove, però ens ha de bastar amb evocar els records del dissabte 10 de juliol per saber que som molts i tenim molt clar el que volem.